Institut d'estudis catalans. El català de l’Alguer: un model d'àmbit restringit

Barcelona, Spain: Institut d'estudis catalans, 2003. — 61 p.L’establiment dels models lingüístics constitueix una qüestió que provoca en qualsevol territori discussions apassionades, que sovint van més enllà del terreny estrictament científic. És natural, perquè els criteris amb què es poden construir són diversos i la legitimitat dóna suport a més d’una solució. Altrament, llur fixació suposa que un idioma ha arribat al seu zenit en la història lingüística, al marge dels avatars a què es podrà veure sotmès posteriorment. L’escriptura apta per a totes les funcions és el símbol més evident del caràcter nacional d’una llengua; allò que la distingeix com l’element alhora més cohesionador i diferenciador d’una comunitat respecte a les altres; consegüentment, no és estrany que els usuaris s’hi sentin directament implicats.Hom sap que des de l’antiguitat clàssica s’ha remarcat com és d’essencial que un idioma mantingui una compacitat sense escletxes, justament com a condició perquè sigui aglutinador inequívoc del grup social de qui és propi. Això no obstant, un sistema lingüístic no és sinó el conjunt de variants diatòpiques, diastràtiques i diafàsiques que en constitueixen la variació en la fonologia, la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic. Els qui tenen l’encàrrec i l’autoritat de fixar-ne la normativa es troben, doncs, ineludiblement davant la necessitat de cercar les solucions pertinents que, tot respectant la diversitat, garanteixin l’homogeneïtat que el salvi de la fragmentació. Aquesta no és una tasca fàcil, especialment en aquelles llengües que es caracteritzen per una gran diversificació dialectal, en què, per tant, esdevé molt difícil l’aplicació del criteri composicional en la confecció de llurs gramàtiques preceptives.